Hui compartim un article de Elàdia Boïls, veïna de la Malva-rosa, publicat a "La Mar Salada" revista del grup de dones Malva-rosa
Quan
jo era menuda ens juntàvem cada vesprada les dones i les xiquetes
del carrer a cosir, a brodar, a apedaçar, a fer boixets...Cadascuna
portava la seua faena i la seua cadira i ens posàvem a la vorera del
carrer a treballar i a enraonar i no ens faltava mai la conversa. Els
temes eren molt variats. Aquelles reunions femenines diàries eren
punts d'encontre, de comunicació, de relacions afectives, de
solidaritat, d'acompanyament, una vertadera iniciació al món adult
de les dones, una porta oberta al món fora de la quotidianitat i
també de fer un repàs (no sempre constructiu) a la resta de les
dones del carrer que no venien a fer labor amb nosaltres. El que sí
és cert és que tinc molts bons records d'aquelles vesprades “a la
fresca” i n'he aprés moltes coses que m'han vingut molt bé en la
vida.
Este
recull de records formen part de les experiències més destacades
que tinc de contar-vos i, per tant, de la meua identitat.
Cada persona té les seues pròpies
“fites”, moments forts, llavors, que constitueixen la seua
història personal. I ja no és possible després de les experiències
significatives de la nostra vida, que hi haja qui vullga fer-nos
creure que les coses són d'una manera diferent a com nosaltres les
hem percebudes. I cal fer una mirada cap endins de tant en tant. Però
fora de nosaltres sentim dir moltes coses...
Algunes coses que
sentim dir
Podem recordar-ne algunes
que ens criden l'atenció:
-Sentim dir que “tots
són iguales” Ens pareix que esta frase és un lloc comú, una
expressió simplona i perversa, que no és veritat, s'aplica a moltes
situacions i que només serveix per a tallar la conversa, per a
bloquejar el que nosaltres pensem. Potser volen dir que totes les
persones hauríem de ser iguals en drets i davant la llei. Si és
així bé, si parlem que som iguals però que cal respectar la
diferència també... Però per tal d'aclarir-nos cal cridar
l'atenció en les diferències que hi ha entre nosaltres,
perque n'hi ha moltes. Anem a traure-li punta a la llapissera.
Sabem que totes i tots no
som iguals en aspectes tan fonamentals com és l'economia. Vos
pareix que és veritat això que diuen que ara ja hi ha “brots
verds”?. És que jo cada dia per allà on passe del nostre barri em
trobe persones regirant els contenidors. I quan parlem de les
diferències entre rics i pobres cal recordar la informació que ens
facilita Intermón Oxfam que diu que 85 persones acumulen la mateixa
riquesa que la meitat de la població del món. Al País Valencià,
segons dades de Càrites Diocesana de València el 48% del aturats no
tenen cap ingrès i el 71% de les demandes a Càrites les presenten
dones de parelles jovens amb fills. Si això fora poc, a Espanya la
reforma laboral ha vingut a fer més grans les diferències respecte
al poder que tenien els capitalistes i els treballadors i
treballadores, que han perdut part dels seus drets conquerits. I és
que no es qüestió de creixement econòmic sinó de repartiment i de
mecanismes de promoció de les persones més pobres.
La gent parla també que
“tots són iguals” en un altre sentit, és el de la política
perqué diuen que els partits polítics fan moltes promeses però
en el fons són tots iguals i quan manen uns i altres fan les
mateixes coses. Pensem que sí que hi ha diferències entre uns i
altres, diferències quantitatives, en número i diferències
qualitatives, que vol dir que tots no diuen ni fan les mateixes
coses. Creiem que s'haurien de valorar tant els programes, que poden
ser tots meravellosos, però diferents, com les coses que fan els
polítics que poden ser prou diferents. I una manera de saber quins
són eixos programes i eixos fets, és fixar-nos en el tractament que
dona cada grup polític a les persones més marginades, més
vulnerables i més menyspreades d'aquest món.
I si volem donar un pas
més, cal que fem també una miqueta d'autocrítica i dir que per a
moltes de nosaltres, respectar a aquelles persones que són
diferents, ens costa molt, perquè pensem que allò que és nostre o
que coneixem bé, és el millor. En eixe sentit és bo recordar el
que diu Manuel Cruz “comprendre l'enemic és averiguar en què ens
assemblem a ell”
Les dones
Sentim dir últimament
tantes coses de les dones...
Hem escoltat dir paraules
més o menys com estes: “què volen ara les dones? començaren per
reivindicar el dret al vot i a poc a poc han anat demanant drets i
han acabat convertint-se en unes feministes radicals”. No cal posar
més qualificatius dels que es desprenen d'aquestes sentències.
Alguns homens diuen que el que hauriem de fer és ser “submises”
I altres volen tutelar-nos. Probablement s'obliden de que a Espanya
han mort des de l'any 1999 més de 1000 dones com a conseqüència de
la violència de gènere. I quan parlen d'esclavitud ens agradaria
que miraren quina és realment l'esclavitud que pateixen actualment
les dones i les xiquetes.
A nivell mundial el 80%
de les víctimes de tràfic de persones són dones obligades a
prostituir-se. Si parlem de dones migrants el 50% són dones que
pateixen abusos a nivell sexual i verbal de tota mena. I no hi ha a
nivell internacional cap reglamentació de cobertura dels drets
humans en aquest sentit. (Cristianisme i Justícia. Desembre 2013)
I encara continuem veient
la utilització que es fa de la imatge de la dona orientada només
per a que alguns guanyen diners en tot l'enorme muntatge de negocis
de cosmètica, de moda...que any rere any va ampliant-se.
On són els drets perduts
en aquest vendaval de la crisi de que ens parlen? Quant ens agradaria
que hi havera una legislació adient, que mostraren una sensibilitat
cap a tots aquest problemes de les dones i tenir un major
acompanyament masculí!
La privatització
Huí en dia es parla
també molt de privatització. Nosaltres hem parlat molt de la
importància de la vida privada de les dones. Però no podem
confondre la vida privada, particular de cadascú i de cadascuna, amb
això que en diuen privatització,
que vol dir una altra cosa, vol dir que moltes persones s'estan
enriquint de forma privada, personal, fent negocis molt rendibles.
Veieu? han canviat l'objectiu de la sanitat, l'educació o la
dependència, que tant valorem entre nosaltres i que intenta
aconseguir el benestar de totes les persones.
Volen
privatitzar coses tan fonamentals, tan bàsiques i quotidianes, quan
els serveis que hem utilitzat fins ara ens resultaven prou
satisfactoris. Quina necessessitat tenim vosté i jo de pagar uns
diners de més, que no milloraran les prestacions, sinó que serviran
per enriquir uns quants que ja són prou rics? És que no paguem ja
els nostres impostos?
Cal
seguir endavant
I...
reprenent el que parlàvem al principi de la importància d'anar
buscant la nostra identitat cal estirar el cordell, pensem que ens
ajudarà a desembolicar la madeixa i allà trobarem la força de les
coses que hem fet. A això cal afegir la capacitat que tenim de ser
lliures, de pensar per nosaltres mateixes, perque sempre tenim alguna
escletxa, alguna obertura estreta per a eixir-nos-en de les
situacions de dominació i de microdominacions. Recordeu “El
Quijote de la Mancha” quan li diuen que entre al calabós i que es
pose a dormir, Don Quixot respon “entrar, entraré, però dormir o
no dormir és cosa meua”.
Convé
recordar el que algú va dir de Hannah Arendt: “l'alimentava
l'orgull de pensar”
Elàdia
Boïls
No hay comentarios:
Publicar un comentario